Antoni Mas i Roig. Retorn (1998-2008)

Retorn (1998-2008)

Crec que era devers l’estiu del 78 quan vaig venir per primer cop a Pollença i record molt bé el viatge amb el meu 4L vermell, amb el seient de darrera ajagut i amb un quadre del tamany més gros que hi podia aficar per presentar al Certamen Internacional de Pintura. Record la mescla d’il·lusió i angoixa que tenia pel camí i, per damunt de tot, la sorpresa en llegir al diari que m’havien donat un dels premis menors... Després hi vaig tornar a participar, també amb premi, l’any 82.

Potser no és casual que les primeres vegades que me vaig acostar a Pollença, fos per mor de la pintura, perquè comparat amb altres indrets i, sobretot amb el meu poble, era impactant l’ambient cultural que es respirava aquí: el Certamen, els concerts, el Club Pollença, fins i tot els carrers i La Plaça, tots empedrats, així com l’entrada al poble baix el cim del Puig de Maria... Tot em copsava com si tot això no fos Mallorca.

També em va venir de nou, uns anys més tard, crec que a València, quan tots dos participàvem a InterArt, en Toni Bennàssar ( en Toni Dionís que li dèiem) em va proposar exposar a les Galeries Bennàssar: “Hem de xerrar de negocis”, em va dir, i jo no m’ho acabava de creure. “Tu ja tens dos premis Pollença...” I me va convèncer.

L’exposició es va fer l’abril de 1994 i en part recollia el que havia mostrat a València. Hi vaig incloure un quadre, per mi molt important, titulat Recerca de l’abstracció (1991), perquè marca una època a la meva obra. Vaig fer una altra sèrie de quadres, amb fons amplis, indefinits, respirant la textura de la tela, on el centre d’atenció eren objectes sempre amb un referent geomètric i de textura metàl·lica, jugant amb els reflexes, els quals servien per determinar amb força la composició.

La trobada de l’abstracció no es va produir. Més bé seguia fent un realisme amb un concepte abstracte en el que el subjecte no eren els objectes representats, sinó l’equilibri entre ells i l’espai. No ens enganyem, era realisme al cap i a la fi.

No és estrany, per tant, que a partir de 1995 tornàs als temes que havia desenvolupat d’ençà del 1988. Possiblement a n’aquest realisme geomètric li mancàs tensió. L’emoció que transmeten els interiors em varen interessar més que qualsevol d’aquests llenços quasi buits, on pretenia que el protagonisme l’assumís el fons i no el subjecte. D’altra banda, darrerament he treballat els fons de manera que agafin protagonisme, però amb un sentit més emotiu, molt més transcendent.

Aquell any, fruit del meu compromís amb la Sala Pelaires, va sorgir la possibilitat d’exposar a Roma, una exposició que no es va inaugurar fins el maig de 1997, després de dos anys de molta feina amb dues temàtiques que crec haver desenvolupat a fons: l’interior i la natura morta.

A la tornada de Roma vaig participar amb un gran quadre d’interior al Certamen Internacional d’Arts Plàstiques de Pollença (1997), i tot seguit, gràcies a la col·laboració entre Pelaires i Bennàssar, vaig poder fer la meva segona individual a Pollença el 1998. Vàrem emprar part del material de l’esmentada exposició de Roma, a la Galeria L’Indicatore, i sincerament, vull dir que és un dels muntatges que més m’han satisfet al llarg de la meva carrera.

El tema dominant eren els Escenaris, un títol que es repeteix amb variants als interiors perquè són precisament això, escenaris on hi ha passat coses o personatges i que hi poden seguir passant o que romandran definitivament buits. Des de 1995 els vaig , tractar amb més rigor. Es un camí iniciat quasi d’ençà les primeres mostres i que ara pensava que havia aconseguit esgotar totes les possibilitats del tema, encara que el concepte fos bàsicament el mateix. Potser en un futur hi torni, encara que pensi que després d’aquesta exposició de Pollença quedà completament resolt.

Un altre tema important eren els calçons texans, arrugats o deixats amb poca cura damunt qualque moble. No volien ser només un exercici de virtuosisme tècnic, sinó l’evocació d’uns valors existencials, D’això ara en fa deu anys!

Des de llavors, d’una banda els compromisos amb altres galeries i, de l’altra, la lentitud en l’execució de la meva obra, de la que ja me n’he queixat massa vegades, feren impossible que hi tornàs a haver obra meva a la Bennàssar. En Tòfol Borràs m’ho anava recordant adesiara, sense insistència. Jo tanmateix no podia.

Aquesta introducció, potser una mica llarga, voldria que servís per explicar la meva relació amb la Galeria Bennàssar i Pollença ara que, finalment, puc disposar d’una quantitat raonable de peces per presentar una mostra significativa. Voldria per fi, ja que m’he torbat tant, i sense caure amb la tentació de fer una exposició semi-antològica o recopilatòria, i d’acord amb els resposables de Bennàssar, mostrar una pinzellada de totes les sèries i temàtiques que he anat desenvolupant al llarg d’aquests deu anys. Esper que aquestes retxes valguin com a justificació de la selecció que hem fet, així com la diferència de dates entre elles.

En primer lloc hi haurà una petita presència dels darrers Escenaris que vaig pintar tot just fregant l’any 2000, amb les conegudes connotacions d’absència i dramatisme contingut que sempre han caracteritzat aquesta temàtica. Gran part de l’exposició a la Sala Parés de Barcelona (2001) va estar marcada per una sèrie de natures mortes incloent quasi sempre inquietants, com per exemple tests buits, davant un fons infinit al que ja he fet referència abans i que crea un efecte de buit, no com els espais concrets de l’època geomètrica. Tot plegat dóna una sensació d’angoixa i esperança, com he titulat a vegades. Algunes d’aquestes peces les hem recuperat per aquesta ocasió.

Al voltant de 2005 vaig visitar una exposició dels Prerafaelites, on hi figurava la cèlebre Ofèlia d’En John Everett Millais, que me va impactar molt, determinant un poc més els meus quadres de paisatge, marí sobretot. Escenaris exteriors on hi són presents totes les inquietuds i les absències, que s’han repetit al llarg de la meva producció. L’acabat extremadament rigorós també en va esser una conseqüència. D’aquest època només podem veure un sol quadre titulat Esperant el crepuscle.

L’exposició es complementa amb alguns dels quadres de la sèrie Texans, un tema que he recuperat darrerament i, concretament, el darrer, Testimoni (2006), ens ajuda a través del seu títol a entreveure el seu rerafons, sempre presentat davant els habituals fons indefinits.

No voldria acabar aquesta petita presentació sense donar les gràcies a Bennàssar Galeries, pel seu suport, amb la certesa de la dificultat que suposa mantenir la relació amb un pintor de les meves característiques, degut a la meva lentitud creadora i amb una producció un poc al marge de les tendències actuals. Gràcies, també, Tòfol i Toni per la vostra paciència... i remarcar, finalment, la meva satisfacció per exposar una altra vegada aquí, a Pollença, amb l’esperança que per a la propera exposició no hi hagi un espai tan llarg de temps.

Antoni Mas
Sa Ràpita, juliol 2008

Antoni Mas i Roig (Campos, 1953)

Descargar curriculum en PDF (53 KB)
Descargar catálogo de obras en PDF (688 KB)

FORMACIÓ

• 1970-74. Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma
• 1975-77. Escola Superior de Belles Arts de Barcelona

EXPOSICIONS INDIVIDUALS

• 1979. Es Porxo. Campos
• 1981. Galeria Bearn. Palma
• 1983. Galeria Bearn. Palma
• 1988. Sala Pelaires. Palma
• 1990. Ses Escoles Velles. Auditòrium Municipal de Campos
• 1992. Galeria Puchol. València
• 1994. Bennàssar Galeries. Pollença
• 1995. Ses Escoles Velles. Auditòrium Municipal de Campos
• 1997. Galleria L’Indicatore. Roma
• 1998. Bennàssar Galeries, Pollença
• 2001. Sala Parés. Barcelona
• 2003. Casal de Can Pere Ignaci. Campos
• 2006. “Antoni Mas. Obres 1983-2006.” Casal Solleric. Palma
• 2008. “Retorn (1998-2008)”. Bennàssar Galeries. Pollença

EXPOSICIONS COL·LECTIVES

• 1979. Galeria Bearn. Palma
• 1980. Galeria Bearn. Palma
• 1981. Galeria Bearn. Palma
• 1983. “Figuración y Realidad”. Sala Pelaires. Palma
• 1984. Mostra itinerant “Mallorca se presenta”, amb Sala Pelaires
• • 1992. Sala Pelaires. Palma
  • Interart, amb Galeria Puchol. València
• 1993. Art Asia, amb Sala Pelaires. Hong Kong
• • 1994. Art Miami, amb Sala Pelaires. Miami
  • Art Asia, amb Sala Pelaires. Hong Kong
  • “Figuracions”. Torre dels Enagistes. Manacor
• 1995. Art Asia, amb Sala Pelaires. Hong Kong
• 1997. Certàmen Internacional d’Arts Plàstiques. Pollença
• 2001. “Tres Realidades”. Sala Pelaires. Palma
• 2005. Shanghai Art Fair, amb Sala Pelaires. Shanghai
• 2005. “100 años de historia.Una mirada en el tiempo”. Buenos Aires
• 2006. “Mars”. Sala Parés. Barcelona
• 2006. “100 años de historia.Una mirada en el tiempo”. Montevideo
• 2007. “Moments”. Sala Parés. Barcelona

PREMIS I DISTINCIONS

• 1976. V Certàmen de Pintura Ciutat de Felanitx. Premi Mateu Obrtador
• 1977. VI Certàmen de Pintura Ciutat de Felanitx. Premi Metge Rigo
• 1978. XVII Certàmen Internacional de Pintura de Pollença. Premi Tito Cittadini
• • 1982. XXI Certàmen Internacional de Pintura de Pollença. Premi Mateu Pla
  • I Premi de Dibuix Antoni Gelabert de Palma. Accèssit

Antoni Mas i Roig, Retorn (1998-2008)
Exposición de pinturas en la Galería Bennàssar de Pollença
Del 6 de septiembre al 9 de octubre de 2008