Exposición en Galeries Bennàssar, Pollença (Mallorca). Del 17 de julio al 12 de agosto de 2010
























Extracto del catálogo editado con motivo de la exposición de Maria Antònia Mir titulada Parcel·les d'intimitats en la Galeria Bennassar de Pollença. Julio de 2010. Gómezdelacuesta.
El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. (Gabriel García Márquez, Cien años de soledad, Ediciones Cátedra, Madrid, 1991, p.79)
Siempre hay que tomar algo de distancia, cierta perspectiva, para ver las cosas con mayor claridad. Desde una altura relativa todo se aprecia mucho mejor y a vista de pájaro cualquier geografía comparece más definida; es entonces cuando el orden comienza a ganar al desorden, el conjunto empieza a mostrar su verdadera integridad y aquello que pudiera parecer caótico, poco a poco, va cobrando un sentido. Es curioso, pero cuando pretendemos que las cosas queden claras solemos dibujarlas desde arriba, a menudo recurrimos a ese punto de vista cuando hacemos un plano, un croquis, un diseño, cuando queremos explicar una ruta o cuando marcamos hitos importantes en alguno de nuestros mapas, en nuestras ciudades o en nuestras vidas. Y es que la ciudad contemporánea, desde dentro, desde sus mismas entrañas y a ras de suelo, puede resultar confusa mientras que, cuando le damos distancia y cogemos algo de altura, todo se va ordenando; de la misma forma los itinerarios de sus habitantes, sus vidas, también son inciertos cuando los vemos de cerca, cuando nos rozan, pero suelen ir adquiriendo sentido a medida que los contemplamos en toda su peculiar, individual e intransferible extensión.
Paradójicamente los artistas –expresivos en esencia, comunicadores a menudo- no han empleado de forma muy habitual esta visión cenital tan elocuente. Mondrian, que quizá sí lo hacía, ortogonalizaba sus ciudades obligando al urbanita a recorrerlas en líneas rectas que se cruzaban en ángulos de noventa grados: su pulsión neoplasticista –en aquella Europa convulsa de entreguerras que le tocó vivir- intentaba conferir una tranquilidad y un sosiego que estaban ausentes en el desconcierto de su tiempo, ordenando el desorden para comenzar a construir la paz desde cierto equilibrio. Pollock vivió otra época, no mucho tiempo después, y sobre todo vivió otra vida; sus cuadros más reconocibles y reconocidos tienen, sin duda, perspectiva celestial y en ellos nuestros itinerarios vitales, revirados como el suyo, comparten escenario sobre unas urbes tan dinámicas como aquellas trayectorias a las que dan cobijo.
Ambos artistas, sin embargo, sabían que para lograr la perspectiva adecuada no era preciso alejarse demasiado, había que evitar a toda costa perder de vista los sentimientos para que la distancia no se convirtiera, simplemente, en absoluta indolencia. Es por eso que desde arriba pero lo suficientemente cerca como para poder observar la realidad sin perder la pasión por lo esencial y el gusto por el detalle, Maria Antònia Mir traslada sus territorios más íntimos, sus parcelas más privadas, a la publicidad vibrante de sus obras; unas pinturas, unos collages, que reflejan a la perfección no sólo la geografía sentimental de la artista, observada desde cierta altura, sino también la de todos y cada uno de nosotros. Un mapa de emociones, de recuerdos, de presentes y de futuros, sobre lugares reales, imaginados y transformados, que nos traen a la memoria, a la vez que anticipan, las coordenadas necesarias para las infinitas vidas que esta frenética actualidad, globalmente interrelacionada, nos hace vivir y compartir.
El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo. (Gabriel García Márquez, Cien años de soledad, Ediciones Cátedra, Madrid, 1991, p.79)
Sempre cal prendre alguna distància, certa perspectiva, per veure les coses amb més claredat. Des d'una altura relativa tot s'aprecia molt millor i a vista d'ocell qualsevol geografia compareix més definida; és llavors quan l'ordre comença a guanyar al desordre, el conjunt comença a mostrar la seva veritable integritat i allò que pogués semblar caòtic, a poc a poc, va cobrant un sentit. És curiós, però quan pretenem que les coses quedin clares solem dibuixar-les des de dalt, sovint recorrem a aquest punt de vista quan feim un pla, un croquis, un disseny, quan volem explicar una ruta o quan marcam fites importants en algun dels nostres mapes, en les nostres ciutats o en les nostres vides. I és que la ciutat contemporània, des de dins, des de les seves mateixes entranyes i arran de terra, pot resultar confusa mentre que, quan ens n’allunyam i prenem una mica d'altura, tot es va ordenant; així mateix, els itineraris dels seus habitants, les seves vides, també són incerts quan els veim de prop, quan ens freguen, però solen anar adquirint sentit a mesura que els tenim en compte en tota la seva peculiar, individual i intransferible extensió.
Paradoxalment els artistes –expressius en essència, comunicadors sovint- no han utilitzat de manera gaire habitual aquesta visió zenital tan eloqüent. Mondrian, que potser sí ho feia, ortogonalitzava les seves ciutats i obligava l'urbanita a recórrer-les en línies rectes que es creuaven en angles de noranta graus: la seva pulsió neoplasticista –en aquella Europa convulsa d'entreguerres que el va tocar viure- intentava conferir una tranquil.litat i un assossec que eren absents en el desconcert del seu temps, ordenant el desordre per començar a construir la pau des de cert equilibri. Pollock va viure una altra època, no gaire després, i sobretot va viure una altra vida; els seus quadres més reconeixibles i reconeguts tenen, sens dubte, perspectiva celestial on els nostres itineraris vitals, revirats com el seu, comparteixen escenari sobre unes urbs tan dinàmiques com aquelles trajectòries a les quals donen aixopluc.
Ambdós artistes, tanmateix, sabien que per aconseguir la perspectiva adequada no calia allunyar-se massa, calia evitar, de totes passades, perdre de vista els sentiments perquè la distància no es convertís, simplement, en absoluta indolència. És per això que des de dalt però tan a prop com per a poder observar la realitat sense perdre la passió pel que és essencial i el gust pel detall, Maria Antònia Mir trasllada els seus territoris més íntims, les seves parcel.les més privades, a la publicitat vibrant de les seves obres; unes pintures, uns collages, que reflecteixen a la perfecció no només la geografia sentimental de l'artista, observada des de certa altura, sinó també la de tots i cadascun de nosaltres. Un mapa d'emocions, de records, de presents i de futurs, sobre llocs reals, imaginats i transformats, que ens porten a la memòria, alhora que anticipen, les coordenades necessàries per a les infinites vides que aquesta frenètica actualitat, globalment interrelacionada, ens fa viure i compartir.
The world was so new, many things did not have names, and to mention them one had to point with a finger. (Gabriel García Márquez, Cien años de soledad, Ediciones Cátedra, Madrid, 1991, p.79)
Standing some distance away and taking perspective is the best way to see things with more clarity. Everything looks much better from a certain height, and from a bird’s-eye view any geography looks more defined; it is then, when order starts defeating disorder, the work starts to reveal its true integrity and what may seem chaotic starts making sense. It is interesting that when trying to make things clear, one may draw them from an aerial perspective. We normally resort to an aerial view when drawing a plan, a sketch, a design, or even when trying to explain a route or pointing out key points in maps, cities or sometimes in our lives. When observing a contemporary city from the inside, from the floor level, it might look dazzling, while when standing some distance away and gaining height, everything straightens up; likewise, people’s life also looks uncertain when seen from a short distance, but becomes clearer when observed as a unique and individual whole.
Paradoxically, artists (expressive in their essence and often communicative) have not usually used such eloquent zenithal vision. Mondrian, who might have used it, used to orthogonalize his cities, forcing urbanites to walk throughout them in straight lines that intersected at 90 degree angles: his neoplasticist pulsion (in that convulsed Interwar Europe where he lived) was seeking some peace and tranquillity, absent among the prevailing atmosphere of uncertainty of that period, by tidying up the disorder in order to start building the peace from a certain balance. Pollock lived in a different time, not much later on, and especially he lived a different life; his most outstanding paintings present a celestial perspective, and our life itineraries, as winding as his, share stage in cities as dynamic as those trajectories that they shelter.
Nevertheless, both artists were aware of the fact that to gain the right perspective, it was unnecessary to stand too far away; losing sight of the feelings was to be avoided at all costs, so that distance would not simply become absolute indolence. Therefore, from above, but close enough to be able to observe reality without losing the passion for the essence and the taste for the detail, Maria Antònia Mir transfers her most intimate territories, her most private space to the vibrancy of her work; her paintings and collages perfectly reflect not only the emotional geography of the artist, observed from a certain height, but also our own emotional geography. A map of emotions, of present and future thoughts, about real, imaginary and transformed places that remind and anticipate us the necessary coordinates for the infinite lives that this frenetic time, globally interconnected, makes us live and share.
Sa Pobla, Mallorca, 1977
Maria Antònia Mir - Parcel·les d'intimitats
Galería Bennàssar, Pollença (Mallorca)
Inauguración: Sábado 17 de julio a las 20:30 h.
Exposición: Del 17 de julio al 12 de agosto de 2010