Luis Vidal
Pulsa sobre las imagenes para verlas en grande.

He tornat a visitar l’estudi de Luis Vidal, en un racó perdut d’un poble de l’illa, amuntegat en un coster, no gaire lluny del mar, entre ullastres, i pins, i garrovers.

La seva obra em torna a sorprendre. Els colors mediterranis hi són de bell nou, esplendents, d’una enigmàtica i màgica claror. Paga la pena de fixar-se en les textures: aspres, vigoroses i alhora delicades, d’un lirisme que emociona i commou. Hi puc veure una intensa relació amb els paisatges, gairebé eròtica. Luis Vidal pinta, i és com si iniciàs un joc d’amor amb els temes que tracta. Més que pintar-los, potser hi fa l’amor, i en resulta una esclator d’alegries incontenibles.

Les sensacions flueixen del sexe als pinzells. Personatges anònims, una bicicleta, el ca que guarda la casa i acompanya el pintor -és un filòsof arcaic, aquest ca, com Demòcrit, un presocràtic-, un cistell de fruita, l’interior d’una cambra, un fil que s’allarga, roig, blau, sobre matèries incandescents. La persistència dels animals, companys de l’ànima, en un fons perdut, blanc, ocre, blau. La llum es belluga dins la mirada del pintor. Mai no sabrem des de quin angle ha observat la vida, però el resultat ens inquieta. Cada posta de sol, cada fragment de platja, cada tros de cel blau és com un llampec de vida que només ha existit en l’espai d’un instant dins el ulls de l’artista. Llavors només en resta la memòria: l’aigua que es dilueix o regalima en mil degotims, ni que fos el rastre d’aquell acte d’amor. Els seus quadres respiren. Observau-los detingudament i podreu percebre els batecs de l’ànsia, els ritmes voluptuosos, les penombres, la sensualitat que es desprèn dels somnis ocults.

Gabriel JANER MANILA
Estiu de 2006