 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
RIERA FERRARI
Exposición en Pollença
Del 21 de julio al 16 de agosto de 2007 en Galeries Bennàssar
Riera Ferrari: La creació induïda
Una trajectòria artística densa i diversa com la de Joan Riera Ferrari no seria possible sense una idea mare, una pauta que la justifiqui i vertebri. Deia el recordat escriptor manacorí Miquel Àngel Riera, que l’obra de Riera Ferrari tenia molt a veure amb un pensament de Picasso: “Només s’ha de pintar allò que s’estima” i tot seguit, donant-li la volta, apuntava que l’artista, amb el seu estil existencial, sembla dir-nos a cada passa, obra a obra, que tan sols és capaç de viure allò que estima. I què és el que estima Joan Riera Ferrari, per damunt de tot, quin és el seu manament vital que dóna sentit no sols a la seva pintura, sinó també a la seva existència? La bellesa, sens dubte, és la resposta. Aquesta és la raó que informa tot un estil de viure i l’autèntica declaració de principis essencial i artística.
A més d’eixa idea l’obra de l’artista desprèn una reflexió ètica o, potser, existencialista; la voluntat inequívoca de transcendir el temps i de lluitar aferrissadament contra la mort. En aquest sentit s’estableix un paral·lelisme entre l’obra artística de Joan Riera Ferrari i la literària de l’esmentat Miquel Àngel Riera, també particularment preocupat per sobreviure després de la mort, com deixà palès en aquella novel·la inoblidable que es diu Illa Flaubert. La dissemblança està en que Riera Ferrari no pareix tan preocupat per la seva pròpia desaparició física com per la degradació de la seva terra, de l’entorn –els paisatges costaners, singularment- d´un món que la seva retina subjectà abans que ens entrés a tots la demència transformadora que ens ha duit a un procés progressiu de destrucció, en nom de la llibertat i la modernitat.
Coherent amb els seus principis vitals, Riera Ferrari pretén pregonar un cant a la vida, al marge de la tècnica o de l’expressió estètica escollida. La seva ànsia creativa el du a formular –amb una certa nostàlgia, potser– reivindicacions de pervivència utilitzant roques inermes, gairebé sense vegetació, ni vestigis humans, vaixells o construccions. Postula més la resurrecció gloriosa de la pedra que no la de la carn, com si castigàs l’home com a culpable de la degradació frenètica de les roques que idealitza. Mai, per aquest motiu, no hi trobam a les marines el rastre humà i, tan sols amb comptagotes, apareix la vegetació. S’imposa, per tant, el regne mineral sobre el dels éssers vius.
El paisatge que re-crea Riera Ferrari, utilitzant un realisme abstracte o una abstracció hiperrealista, passada pel seu sedàs innovador, és un paisatge que no és sap molt bé si es situa abans de la creació de l’home o immediatament després de la seva desaparició: roques, escletxes, mars en calma, illots –autèntics convidats i de pedra- que semblen surar en mig del paisatge, parets verticals, roquissals infinits, pedres esglaonades i tenses, caminois impossibles... la simultaneïtat de l’home i el paisatge proposat per Joan Riera Ferrari sembla infactible.
Amb el suport d’una tècnica magistral, la matèria dins les mans de Joan Riera Ferrari no és mai, solament, un complement de la seva obra. Més encara: sovint inverteix els termes i la matèria (l’arena, els pigments naturals, els òxids) acaba per justificar l’obra per sí sola, amb la sensualitat d’unes formes ara rotundes, suara austeres, però sempre treballades amb una tècnica diferent i innovadora, capaç d’expressar la mort, la vida, la decadència o la resurrecció del paisatge, o tot alhora.
Les marines de la nostra illa han estat tractades una i mil vegades, però mai ningú no havia ofert una òptica i perspectiva com la de Joan Riera Ferrari. Una pintura que semblava explorada fins a l’extenuació, mira per on, ara es transforma amb textures diferents i inversemblants, oferint una visió des d’angles novedosos, gairebé sempre des de l’interior de la mar.
Coneixedor del seu ofici com pocs, investigador impenitent amb tot tipus d’elements matèrics, començà per fer una descripció de la Costa Nord i continuà per les roques terroses, plenes de llivanyes de Llevant i Migjorn, fins arribar al punt on ja no precisa veure més paisatge. El s’ha fet tot seu i el basteix de bell nou, cada cop de manera més agosarada, més novadora, lluny dels tòpics, més senzilla i abstracta, però també més sensual i poètica.
L’absència de vestigis humans ens pot fer pensar que Joan Riera Ferrari es preocupa de les roques més que de l’home, però no és així. Al capdavall, la matèria, la tècnica i el mateix paisatge no són més que un pretext (el paisatge com excusa, proclamava a una de les seves primeres exposicions de roques) per a establir una complicitat entre la seva obra i nosaltres i fer-nos partícips d’una preocupació que de debò inquieta l’artista: l’existència humana.
Podria seguir pintant vells vaixells, referències americanes o fills del sol, però escull fer-nos una proposta més coherent amb els seus principis. No li interessa tant –segur- salvar el paisatge o la natura com salvar l’home; de res serveix salvar el paisatge sense redimir l’home de la seva immensa estultícia que el porta a l’autodestrucció cada cop més irreversible. Per això reclama la nostra atenció fent mesurades i estudiades cucaveles artístiques mai improvisades, proclamant als quatre vents la bona nova que, malgrat tot, la vida és possible encara.
Retornant al principi, la bellesa de l’home -manllevant el títol de l’excepcional escriptor ja citat- és el que importa a Joan Riera Ferrari; una bellesa integral que inclou un compromís envers la vida i que es constitueix en autèntic emblema d’una obra que ens llega, ensems, un testament ètic i estètic.
Després d’argüir l’escrit precedent, i admirar de bell nou l’obra més recent de Joan Riera Ferrari, més agosarada, treballada i elemental que mai, m’envaeix un dubte i el corc d’una sospita em rosega enutjosament. Em deman, si després de tot, Riera Ferrari, que conserva intacte l’esguard innocent i net, així com els ulls polissardos i joguiners de la seva infància, si més que raonaments existencials o ètics, no estaria, tan sols, formulant simples propostes plàstiques, mitjançant l’art que més plaer l’hi ha produït sempre, l’abstracció. Utilitzant a la part inferior de les roques una taca, com si es tractàs d’una cordellina blanca horitzontal, no estaria provocant en nosaltres el miratge de la mar? Aleshores seríem nosaltres o millor, la nostra subjectivitat, la que crearia una multiplicitat de marines. Si aquesta hipòtesi disposàs d’un mínim fonament, Joan Riera Ferrari s’estaria esbargint, mentre amb els seus retrucs conceptuals hauria donat una passa més enllà, convidant els espectadors a fer-se un món imaginari a la seva bola.
Seria la creació induïda, que ens donaria llicència per donar fil a l’estel de la fantasia, creant-nos –nosaltres mateixos- l’obra a mida. Hauríem d’afegir, doncs, a l’inventari de manaments vitals de Joan Riera Ferrari, la bellesa ran ran de la llibertat.
Antoni Tugores (Acaballes de l’estiu de 2006)
